Simiocracia

Simiocracia, nou video d’Aleix Saló

Conferència de Miren Etxezarreta a la UAB

Conferència de Miren Etxezarreta a la UAB

El crim de Lord Arthur Savile

Mai he estat un gran amant del musical com a gènere. Sovint trobo que hi ha melodies molt boniques, però m’hi falten bons concertants, que donin consistència a l’espectacle, com a les millors òperes de Verdi i Mozart. És una de les raons per la qual aquesta producció d’Egos Teatre em va agradar tant: no només hi ha moments de lluïment personal dels actors-cantants, sino que també hi ha moments quasi-corals de molta força escènica. La música m’ha resultat especialment interessant pel fet de que hi ha un bon grup orquestral, que executa amb solvència la partitura i hi dóna un color de circ antic i, de fet, els números de circ són un dels eixos vertebradors de l’obra. Desconec el text original però sospito que el to de vodevil o de farsa que li han donat a la producció és una llicència dels creadors i que el tipus d’humor que hi apareix és menys directe, més subtil. M’ha semblat una producció d’un molt elevat nivell: tant els cantants, els músics, la partitura i la posada en escena posen la seva petita tesel·la per acabar constituint aquest mosaic hilarant, sorprenent i fresc d’El crim de Lord Arthur Savile. Una molt bona recomanació per al Nadal, però no us dormiu, que s’acaba aviat!

El Crim de Lord Arthur Savile
Teatre Nacional de Catalunya
Companyia Egos Teatre

Com es creen els diners?

Aquesta és la primera part d’una sèrie de 5. Poso la primera. Les demés les trobareu a YouTube. És interessant.

Aquest és el diàleg desesperançat amb que uns veïns s’han saludat tornant de votar:

Senyora: Bueno, ya hemos cumplido.
Senyor: Ahora a ver si cumplirán ellos…
Senyora: Eso.

Una proposta única

Casa Efigenia. A pesar del nom quasi-operístic, no ens trobem pas a l’Àulida ni a la Tàurida. Es tracta d’una fonda o pensió que es diu La Montaña, al poble de Las Hayas, a l’illa de la Gomera, encara que la majoria de la gent el coneix pel nom de la propietària: casa Efigenia. La proposta d’aquest establiment és única en molts sentits. És única per que només serveixen un menú, que sempre és el mateix. Ademés, és un menú vegetarià, per fer-ho encara més arriscat. I tot i així, és un lloc popular, conegut i reconegut. El menú consta de “gofio con mojo picón” (unes farinetes espesses de blat de moro, amb la salsa lleugerament picant amb què a les Canàries acompanyen les papas arrugás), una amanida (amb enciam, plàtan, poma, ceba i tomàquet…) i un “escaldón de verduras”, és a dir, un brou amb verdures de la terra bullides al punt just. De postres, un flam casolà amb la variant d’ametlles i un toc de canyella (segons ens va explicar el cambrer filipí molt amablement). Vi negre de la casa, en un pitxell de terrisa i servit fred, com antany. Mentre menjàvem, Doña Efigenia es passejava per la petita terrassa, explicant als clients les virtuts de la cuina que allà servien (4 taules ocupades per alemanys, espanyols, austríacs, anglesos i el meu amic suís). No cal dir que la doña només parlava castellà, però això no li era cap impediment per comunicar-se amb aquella petita representació de la unió europea. Un ambient únic de fonda d’autrefois. No us perdeu, si hi aneu mai, l’interior, amoblat amb dues taules llargues on, en condicions meteorològiques menys favorables, imagino que la gent esmorza, dina i sopa a l’estil biergarten, compartint la taula amb desconeguts. Després de pagar, la mestressa ens va regalar un grapat d’ametlles i panses de collita pròpia, pel viatge de tornada. Un lloc acollidor i simpàtic que sembla escapar al pas del temps.

Die Eidechse von La Palma

In der Finca La Verada gibt es hunderte und teils verschiedene Eidechsen, die in den Steinmauern wohnen. Sie sind neugierig und hungrig, obwohl sie die best ernährten Eidechsen der Welt sind. Sobald wir uns an den Tisch setzen, kommen sie von den Steinmauern heraus und schauen neckisch in die Welt. Sie warten auf kleine Speisekrumen, welche sie zuerst beobachten um danach blitzschnell erhaschen. Sie fressen alles und die Männchen streiten oft miteinander dafür. Die Männchen sind grösser als die Weibchen und haben einen blauen Fleck unter dem Ohr und haben am ganzen Körper eine graue Musterung. Die Weibchen hingegen tragen meist einen gelb- grau- und schwarz gestreifte Kleidung und sind auch schüchterner als die Männchen. Hier haben sie viel Spass, sie liegen im Laufe des Tages unter der Sonne und am Abend ziehen sie sich in die Steinmauern zurück, um die kühle Nacht dort zu verbringen. Es ist ihr kleines Paradies, und auch meines.

Erstes Frühstück auf La Palma

Restaurant Cal Madu

Restaurant Cal Madu
Carrer Sant Joan 63
Matadepera
http://www.calmadu.cat

Tipus de cuina: Petits plats i tapes
Preu: uns 30 € per persona.

El nom vol ser un joc de paraules referit al “Colmado”, que és com es deia abans aquest lloc. És un restaurant de petits plats, de tapes, on s’hi pot anar a fer l’aperitiu o un àpat lleuger, al gust, en una antiga casa de Matadepera. Hi predomina el producte local català, complementat amb algunes especialitats de la resta d’Espanya (pernil de Guijuelo, anxova del Cantàbric o cecina d’Astorga). Les preparacions són senzilles però ben realitzades, des del pa (amb tomàquet o amb oli) fins a les postres. Algunes de les preparacions surten de la conserva (Carxofes amb oli de tòfona i encenalls de pernil), d’altres són preparacions que només poden ser fresques (els tartars). La característica és el producte de molta qualitat, sovint amb toc d’humor en el noms (carxofes hobbit, pop Paul). El servei, atent i informal. No us perdeu les làmpades que hi ha sobre de les taules! 100 % reciclatge! Molt recomanable deixar-s’hi caure.

Restaurant La Fàbrica

Restaurant La Fàbrica
Hermenegild Clasclar, 4
Vilafranca del Penedès

Tipus de cuina: Fusió
Preu del menú, 13 € i escaig al 2011

Gran sorpresa, trobar un restaurant a una ciutat relativament petita que practica la fusió, és a dir, plats cuinats amb maneres i aromes d’allà, amb productes d’aquí. En aquest cas, l’allà és refereix a Japó, i aquí a Catalunya. Dins del menú hi havia una bona diversitat de plats, alguns clarament japonesos (makis), d’altres de la tradició del restaurant japonès internacional (maki californià), d’altres semblaven més d’aquí que d’allà (milfulles de verdures a la planxa, bacallà al forn amb puré de mongetes), però sovint les aparences enganyen. En el cas del bacallà al forn, l’acompanyaven unes verdures (pastanaga i carbassó) amb un toc d’alguna espècie o diverses que li donaven un sabor particularment exòtic, per a mi inidentificable. El puré de mongetes, de consistència semilíquida, estava arrodonit amb la ralladura de gingebre que li aporta una mica d’acidesa i frescor. Com a primer, una amanida japonesa, és a dir, una amanida verda de tota la vida, amb enciam (de fulla de roure) i tomàquet, amb un nucli tebi de tofu, pinyons i un amaniment en el qual he cregut reconèixer la salsa de soja i un toc d’oli de sèsam. En resum, bon preu, imaginació i sabors relativament sorprenents creats amb elements molt tradicionals. Recomanable.